Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions,Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Letízia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera(1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint(1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat inclòs sovint en les propostes per al Premi Nobel de literatura. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1974) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.
Va ser un dels socis fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Les hores
- ORACIÓ EN LA TEVA MORT
- Quan roures enyorosos
- de verds marins comencen
- crepusculars missatges,
- volent-te foc, demano
- nova claror, que siguis,
- davant altars on cremen
- ardents silencis d'ales,
- encès cristall, més flama,
- llum de cançó senzilla.
- PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
- El meu somni lent
- de la gran pau blanca
- sota el cel clement.
- Passo pels camins
- encalmats que porten
- la claror dels cims.
- És un temps parat
- a les vinyes altes,
- per damunt del mar.
- He parat el temps
- i records que estimo
- guardo de l'hivern.
- Però tu riuràs,
- car veus com es tanquen
- llavis catalans.
- I es baden al sol
- boques de captaires,
- plagues de leprós.
- Ningú no ha comprès
- el que jo volia
- que de mi es salvés.
- Mai no ha entès ningú
- per què sempre parlo
- del meu món perdut.
- Les paraules són
- forques d'on a trossos
- penjo la raó.
- Branden a ple vent
- cordes que no poden
- suportar més pes.
- El càntic és lluny,
- i la greu campana
- toca pels difunts.
- Ha cessat el ball
- de l'altiva monja
- i de l'embriac.
- La dansa també
- del pelut dimoni
- amb la reina Esther.
- Ja no volta l'ós.
- He llegit el llibre
- del Predicador.
- Deso a poc a poc
- dintre de la capsa
- tots els meus ninots.
- Ara he de callar,
- que no tinc prou força
- contra tant de mal.
- D'un mal tan antic
- aquesta veu feble
- no et sabrà guarir.
- En un estany buit,
- manen el silenci
- i la solitud.
- Sols queden uns noms:
- arbre, casa, terra,
- gleva, dona, solc.
- Només fràgils mots
- de la meva llengua,
- arrel i llavor.
- La mar, el vell pi,
- pressentida barca.
- La por de morir.
- PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR
- Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
- nascuda de la injusta i llarga humiliació.
- Ara em despengen uns dits piadosos
- de les forques senyorials de la paraula,
- i cau a poc a poc la clara pluja
- en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
- Oblido dolçament les ones i les hores,
- i la por de morir m'esdevé una tranquil.la
- mirada de caminant molt cansat a la porta
- de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
- Enllà quedava la remor de les amples aigües,
- em criden al repòs del profund desert,
- el meu maligne nombre se salva en la unitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada